MOMENTS IRREPETIBLES : La promoció de 2014 es queda per sempre junt a mi

there_is_a_light_that_never_goes_out_by_karladuenas9012-d59hlkbHi ha moments en la vida de les persones que es converteixen en irrepetibles. Més tard, successos semblants tornen a esdevenir, però ja no són el mateix. Potser alguns similars van succeir anteriorment, però, sense saber molt bé per què, alguns es graven en la nostra vida de forma diferent i es converteixen en únics. I quan ocorren, un sap que són irrepetibles .

Si ho conte amb molta sinceritat, algú pot molestar-se perquè els que van viure aquells moments anteriors o viuran els següents creuran que els estic menyspreant. No s’ha d’entendre així . Racionalment tots els esdeveniments de la nostra vida passen per ella de la mateixa manera, però l’ésser humà no és només raó, és també , i potser fonamentalment, sentiment .

Els que m’heu seguit aquí, en aquest racó, que és de vegades aparador de la meva “RAZÓN”, però sobretot ho és del meu “coRAZÓN” (gràcies Maku per ensenyar-me aquesta frase) coneixeu ja alguns d’aquests moments. Altres sorgiran algun dia com descàrrec d’una consciència que de vegades interromp el son o com a homenatge als que estan o se’n van .

Aquest cap de setmana ha tingut lloc un d’aquests esdeveniments irrepetibles. En realitat el que ha passat és que ha culminat un procés de sis anys que serà irrepetible: la graduació de la promoció 2014 de segon de batxillerat de l’IES Enric Valor de Castalla.

També és un tema recurrent el desglossament aquí de les meves relacions amb el meu centre de treball i , especialment , amb les persones que per ell passen. Avui he de fer-ho novament, i en la llengua que faig servir habitualment amb ells, ja que serà tot molt més real.

Fa sis anys (un poc més doncs va ser a mitjans del mes de setembre de 2008 ) vaig haver d’entrar un dia en la meva nova classe de Primer d’ESO C amb el mateix formigueig a l’estómac amb què ho faig cada any quan comença un curs i sobretot si es tracta d’una classe d’alumnes que desconec. Eren un grup de xiquets i xiquetes, encara ho eren, inquiets, xarlatans, un poc impacients, però amb moltes ganes d’aprendre, encara que massa preocupats per l’èxit immediat. Així els descriuria un professor asèptic que veiés només en ells alumnes per avaluar. Però jo ara ja no puc veure’ls únicament així: eren, són, petits (ja no ho són tant), éssers humans que anaven a marcar una part molt important de la meva vida. Una etapa de sis anys que, en lo personal, ha estat difícil, però que ara he de reconèixer que m’ha convertit en una persona emocionalment més estable. I ells tenen part de culpa. Com la tenen de que la meva professió siga ara més agradable que fa sis anys.

No vaig a glossar aquí el camí que hem recorregut (ja ho vaig fer a l’acabar Quart i lo podeu llegir si vos plau en el “nostre” geotellus). Ells ja saben on han estat les dificultats, quines han estat les emocions compartides, com solucionarem els nostres errors i per què hem arribat fins aquí amb èxit.

Perquè ha estat un èxit. Però no perquè siguen una de les promocions amb millors notes (que ho són), o perquè entre ells es troben les dues notes mitjanes més altes de la història del nostre centre (enhorabona Paula i Claudia ), perquè se’ls haja premiat en certàmens (Rubén, això és només el principi), sinó perquè l’èxit es mesura en la capacitat per solucionar els problemes i en la capacitat per millorar. I aquí es situa el vostre èxit. Jo que us he vist arribar us veig partir ara, i sé que sou millors que fa sis anys. I a això hem contribuït un grup de professionals, d’aquests que pertanyen a aquesta professió tan injuriada, els docents, que hem posat tots els nostres coneixements (la “RAZÓN” ) al vostre servei, però també, alguns, la nostra ànima (“el “coRAZÓN”).

També nosaltres, els professors i professores que us hem acompanyat en aquest llarg camí, hem de reconèixer, jo ho faig expressament i amb profusió, que també ens heu ajudat a millorar. En el meu cas especialment, doncs us he tingut al meu costat en gairebé tots els anys del vostre pas per l’Institut. Si ara entrar en una classe és la millor part dels meus dies a l’Institut és, en part, gràcies a vosaltres. Però alguns, i especialment algunes, heu sigut molt més que els meus alumnes, heu sigut (sereu mentre vulgueu) part de la meva família adoptiva. Doncs qui aquí em segueix des de fa temps sabrà que jo, a més de la meva família de sang tinc la meva família adoptiva (la meva germaneta bessona, la meva “sister”, el meu Joan). Com també em considere adoptat per aquest petit racó de la muntanya alacantina anomenat Castalla (així ho sent quan estic assegut en una de les terrasses a l’estiu o quan passeig pels seus freds carrers a l’hivern). Doncs bé, ara sou els meus xiquets i xiquetes adoptius. Encara que ja estigueu un poc crescuts i crescudes, perquè per a un pare els seus fills creixen en grandària, però són sempre els seus xiquets. Així m’ho va dir la meva mare fa poc: encara que jo haja traspassat el mig segle de vida, segueix sent el seu “nene”.

I tot això serà irrepetible. Encara em queden (si el cos aguanta i govern s’obstina) moltes promocions per graduar, però com vosaltres no hi haurà cap. Que no em s’enfaden les anteriors ni les posteriors: no estic parlant amb la “RAZÓN”, parle amb el “coRAZÓN”. Sempre he posat la mateixa passió en la meva professió i la seguiré posant, però determinades sensacions no tornaran a succeir. Potser individualment m’implique amb determinats alumnes tant com amb vosaltres (em conec i sé que així serà), però com a grup sou irrepetibles.

Alguns creieu que hauria d’estar trist per la vostra partida, però no ho estic. Escric amb un somriure, ja que us veig en la meva imaginació mentre ho faig. I aquest cap de setmana no us he perdut, us he guanyat per sempre. I això em fa feliç. No ens veurem gairebé cada dia, com durant aquests sis anys, però seran intensos els moments que compartirem. Com els fills quan es fan grans, com la meva Laura enguany, bé ho sabeu aquest any, marxareu pel vostre propi camí, però quan ens creuem tornarem a sentir que alguna cosa molt profunda ens uneix. Alguna de vosaltres va dir en els discursos que era com el vostre pare, doncs ara només em queda comportar-me com tal i desitjar-vos que tingueu molt èxit a la vida: és a dir que sigueu FELIÇOS . Aquest és el major èxit. I vosaltres m’ho heu fet molt a mi.

I, recordeu, “hi ha una llum que mai s’apaga”. Ara la podem cantar tots junts, com en aquesta passional versió:

Acerca de José A. Moreno

Un socio sin club
Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a MOMENTS IRREPETIBLES : La promoció de 2014 es queda per sempre junt a mi

  1. MªCruz dijo:

    Fabulous as always….I couldn’t explain my emotions in a better way.
    Superb in every paragraph….
    There’s a quote that I like : THE BEST TEACHERS TEACH FROM THE HEART…that I repeat lately to my students.
    And, of course, I belive that, our heart makes us go on more than our mind in difficult situations.
    You are a great mixture of the two: HEART & MIND.
    Your “sister”

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s