A PACO VERDÚ: Una professió, una llengua compartida

Impregnat del paisatge de l’Estany de Sant Maurici i del Pic dels Encantats, a més del sonor accent d’aquesta llengua que tant estimes, t’escric aquestes línies des de la distància.
Demà serà el teu tan merescut comiat d’aquesta professió per la qual tant has lluitat, tants anys. No ha estat en va la lluita tot i que, com diu la nostra “Perleta” en comú, ara no siguen “bons temps per a la lírica”.
Potser la setmana que ve, o quan et vingua de gust, faces un balanç de la teua vida professional dedicada a la docència. Ha de ser positiu. Has estat un bon mestre, has estat una bona persona amb els teus alumnes i un excel · lent company amb qui hem treballat al teu costat.
No sé als altres, però a mi em queden moltes coses positives del meu contacte amb tu. La teua lluita incansable per unes idees nobles, encara que no sempre compartides, el teu amor, lliurament, i també lluita, per recuperar el valor d’una llengua bella, especialment bonica com ho són aquestes aus en perill d’extinció, ara que tot és globalització i plurilingüisme mal entès. El teu amor per la natura, la propera primer, la llunyana com a repte i com a aventura.
Avui, al Parc de Sant Maurici i Aigües Tortes, no he deixat de pensar en  tu, Paco, has pujat aquestes muntanyes i, com diu la cançó que et dedicque, “subir los catorce ocho mil”. Però la majoria d’aquests vuitmils que has penjat no són muntanyes, han estat: estupidesa, enveja, corrupció, pur interès i odi, molt odi.
Mai oblidaré la teua ajuda perquè jo millorés la meua dicció, el meu vocabulari i el meu amor per aquesta llengua, el català (“digan lo que digan! com deia Raphael) que tots dos compartim. Tu com la teua llengua materna i jo com la meua llengua adoptiva. I, recorda, als fills adoptius, de vegades, se’ls vol més que als mateixos perquè són més febles, pateixen més, són més fàcilment atacats i tenen menys defenses.
GRÀCIES PACO. Que tingues un bon dia, que tingues una bona vida i que aquesta ens retrobede tant en tant.

Acerca de José A. Moreno

Un socio sin club
Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

3 respuestas a A PACO VERDÚ: Una professió, una llengua compartida

  1. Francesc Verdú i Pérez dijo:

    Gràcies, Jose. No em va bé el teclat. Et vull un muntó. Espere veure’t prompte i pegar-te una abraçada. Passa-t’ho molt bé!

  2. Pingback: “MISIONES PEDAGÓGICAS”: derrotas de ayer y de hoy. | Un club sin socios

  3. Pingback: UNA NUEVA DESPEDIDA EN EL IES ENRIC VALOR DE CASTALLA: Juan Antonio, Cristina, Bea y Jorge | Un club sin socios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s