LA SEGONA CONFERÈNCIA DE MUNICH.

Setembre de 1938. En Munich se celebrava la Oktoberfest. Aquell ant hi havia convidats il·lustres. A la ciutat bavaresa havien arribat el president del govern francès Daladier, el primer ministre britànic Chamberlain, el Duce (Mussolini) i el Führer (Hitler). Motiu: liquidar la independència de Txecoslovàquia, mutilar una part del seu territori (els Sudetes) amb l’excusa que allí la població parlava alemany. Tot això sense demanar permís a la república txecoslovaca al president de la qual no es va convidar a la reunió. Per a entendre’ns, com si avui es reuniren les grans potències per a decidir que la regió de la Valònia (sud de Bèlgica) s’incorporara a França perquè parla francès i al president belga ni se li preguntara què opina.

Es tracta d’un dels episodis més vergonyosos de les democràcies occidentals. Al retorn a Londres el primer ministre Chamberlain, encara en l’escala de l’avió, va pronunciar aquelles paraules, exhibint l’acord signat per Hitler, que ho han encastellat com exemple de l’estupidesa política: “hem aconseguit un acord que assegurarà la pau mundial durant tot aquest segle”. Abans d’un any Hitler havia envaït (el primer de setembre) Polònia, després d’haver-se saltat l’acord al març amb l’ocupació de Txèquia i la col·locació a Eslovàquia d’un govern titella.

En aquella conferència els espanyols també teníem un paper indirecte. S’estava desenvolupant la decisiva batalla de l’Ebre en la Guerra Civil i Negrín (el president del govern republicà) sabia que si de Munich eixia un acord francobritànic contra Hitler i no se cedia a les pressions nazis, la guerra mundial esclataria. Si esclatava la guerra, la República tindria una oportunitat de vèncer a Franco al caure el fictici Acord de No Intervenció que li deixava  sense suports de les democràcies. Per això, el president va notificar a l’ambaixador espanyol a Praga (Luis Jiménez de Asúa) que informara als presidents francès i britànic que Espanya (la República) compliria amb els seus compromisos internacionals i atacaria el nord del Marroc i les Balears (en mans de Franco) per a recuperar ambdós punts estratègics en la contesa mundial. Naturalment no va ser escoltat. Al març de 1939 es va descobrir l’engany, però ja era massa tard, la victòria de Franco era irremeiable.
Mai sabrem què haguera ocorregut si en Munich se li hagueren parat els peus a Hitler.
Ara, quasi setanta-cinc anys més tard Munich torna a ser notícia per altra conferència. Algunes intervencions i declaracions m’han recordat a aquella. Un dels temes centrals ha estat la qüestió egípcia. Tot han estat recomanacions per a la crisi, però ni el govern egipci ni l’oposició estan en aquesta conferència. Estats Units, Rússia i Gran Bretanya han donat receptes de solució, però no han reconegut que durant trenta anys Egipte ha estat un aliat fidel a Occident. Mubarak s’ha mantingut tot aqueix temps en el poder gràcies al suport militar, econòmic i polític d’Estats Units ja que Egipte va ser el primer país que va reconèixer l’existència d’Israel, la qual cosa li va costar la vida al seu antecessor, Anwar el-Sadat, assassinat durant una desfilada militar televisada.

Ara li ha entrat la por a Occident. Ara les protestes populars han de ser ateses. Ara la transició és necessària. Però han tingut trenta anys per a demanar-se-la a Mubarak, per què ara? La regió és enormement sensible per a la pau mundial. O millor, per als interessos econòmics, militars i polítics d’Occident, especialment Estats Units. Es corre el risc que a Egipte es produïsca una democràcia popular i això, a Orient Pròxim i Mitjà, pot significar el triomf de tendències islamistes. Recordem que el grup denominat “Els Germans Musulmans” és el que està donant suport logístic a les revoltes i és el principal grup organitzat d’oposició a Mubarak (el 20% en les últimes eleccions legislatives, encara que expulsats de la Càmera). La seguretat d’Israel, la cinquena columna occidental en el món àrab, pot sentir-se amenaçada.

Però, a més, no es pot permetre un canvi radical (“una tempesta perfecta” ha dit la senyora Clinton) que no controlen les grans potències occidentals. La transició ha de ser ordenada, ha dit la senyora Merkel. No pot haver eleccions lliures immediates en el procés de transició, ha assenyalat la cancellera alemanya. No havíem quedat que la democràcia es basa en eleccions lliures? Qui va a ordenar el procés? Qui va a decidir quan celebrar les eleccions? Caldrà deixar passar “la tempesta perfecta” i que al poble egipci se li passen els seus desitjos de reformes no només polítiques sinó econòmiques i socials?

Per fi sembla que en el món àrab es mou alguna cosa. És molt probable que siga molt prompte per a saber cap a on va a caminar el procés. Espere que aquests desitjos d’eixir de la misèria econòmica i social no siguen arreplegats per un integrisme religiós que els duga cap a noves cadenes. A pesar del que des d’Occident pensem, la situació d’aquests països, almenys en el Nord d’Àfrica i Orient Pròxim, és ben distinta entre si. En Espanya sempre els hem vist a tots com “els moros”, però viuen situacions diferents, encara que misèries econòmiques i socials de vegades paral·leles. Gens tenen a veure repúbliques autoritàries com Tunis, Algèria o Egipte, en les quals la força de l’islamisme ha estat feta callar per militars en el poder, amb monarquies com la marroquina o la jordana, on el poder religiós és encarnat pel propi rei. I no parlem de Líbia. Una república àrab, popular i “socialista” de la qual ja ningú s’acorda. Però recordem que durant la segona meitat dels vuitanta Gaddafi era el gran enemic. El president americà, Ronald Reagan, va arribar bombardejar les ciutats de Trípoli i Bengasi davant les suposades responsabilitats del govern libi en els accidents aeris de Lockerbie i el vol UTA 772.

No sabem, dèiem, “en què pararan aquestes misses”, com deia la meua àvia, però veure a milers, milions de gents en els carrers, veure l’espectacle de la plaça de Tahir, amb el poble organitzant-se sense cap grup que els dirigisca contra el seu dictador, ens recorda que és possible lluitar contra el poder arbitrari. Els autòcrates del món àrab tremolen per primera vegada, però tremola també Occident que no pot permetre que se li escape la situació de les mans. Sempre vaig pensar que una situació així es produiria, com pense que algun dia altra revolució pendent en el món àrab es produirà: l’alliberament de la dona. Només espere estar ací per a contar-lo. Per això aquest escrit va dirigit a vosaltres.

A les meues alumnes arribades del Nord d’Àfrica, especialment per a Farah, per la seua fortalesa contra la doble adversitat de ser immigrants i dones.

Anuncios

Acerca de José A. Moreno

Un socio sin club
Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s