TOTS AMB EL SÀHARA: EL FINAL ESTÀ PROP?

Tots s’apunten. No hi ha més que veure la diversitat de persones i col·lectius que van acudir el dissabte a la manifestació de suport i de condemna del govern del Marroc pels incidents (forma políticament correcta de denominar l’atac dels militars marroquins contra els manifestants sahrauís) de l’Aaioun.

Vaja per davant que la meua posició personal se situa al costat del poble sahrauí. Però no és la situació del Sàhara el que em provoca el desig de deixar ací les meues reflexions. És la mesquina hipocresia de la política dels països que hem denominat democràtics. És, també, la reaparició de vells temes ja tractats en aquesta bitàcola: especialment el sorgiment d’un grup de pressió (“Rioja Party” el vaig anomenar) i la posició que el futur (?) govern del PP prendrà davant assumptes d’actualitat.

L’espera del poble sahrauí deu estar arribant a la seua fi, si fem cas als missatges escoltats aquests dies. Tot l’espectre polític de l’oposició ha fet causa comuna a favor del Sàhara, des de l’esquerra (IU) fins a la dreta (PP) passant pels grups nacionalistes i els que no sabem on situar, doncs ells tampoc creuen en aquestes divisions (UPyD). El PSOE, mentrestant, segueix en la seua política de no dir res. Com deia la meua àvia: “el que no habla no peca”. Per tant, si es produeix la victòria dels “populars”, com anuncien totes les enquestes, el Sàhara podrà respirar per fi tranquil. Podem fer, per tant, un exercici de política ficció. Després en farem altre d’història ficció.

Guanyarà el PP i entre les seues mesures immediates se situarà l’exigència de l’aplicació de les resolucions de l’ONU. El Marroc protestarà, retirarà el seu ambaixador a Madrid, denunciarà els acords comercials bilaterals i, com a conseqüència d’això, els constructors espanyols ja no disposaran de sòl barat, els caladors marroquins ja no estaran a la disposició dels pesquers espanyols i empreses com Atento (participada per BBVA i Telefònica) hauran de retirar-se del Marroc. A més, hauran de tancar les plantes d’Inditex, Cortefiel o El Corte Inglés, que s’han instal·lat en els últims anys atretes pels costos de producció (especialment salaris) més baixos del Marroc. Però al president Rajoy res d’açò li importarà. Primer de tot estarà el seu desig de salvar el poble sahrauí i es mantindrà ferm. Exigirà un referèndum per al Sàhara i, com potència administradora que és Espanya segons l’ONU, s’encarregarà de la neteja del procés. Esteban González Pons, que és especialment sensible al tema del Sàhara segons vam veure el dissabte, es desplaçarà personalment en qualitat de ministre d’Afers exteriors. La missió d’observació del procés electoral serà encarregada a Rosa Díez, també de gran sensibilitat envers l’assumpte i defensora de totes les grans causes romàntiques: inclosa la unitat d’Espanya.

Per tant, si aquest és el pròxim futur, per què anem a preocupar-nos?. Com diu la frase: “Si una cosa té solució, per a què preocupar-se? I si no la té… per què preocupar-se?. Ara bé, és certa la segona part de la frase? Crec que no. Crec que sí hem de preocupar-nos ja que la política ficció que he descrit abans té molt de ficció. Diria que tot. Només és necessari un poc d’investigació. A aquest efecte fem un joc d’endevinalla, com en el col·legi. Se suposa que els programes electorals arrepleguen les mesures que els partits realitzaran quan siguen govern. Doncs bé, a veure si ara sou capaços de distingir quina dels dues propostes sobre el Sàhara pertany a cada partit majoritari, PSOE i PP (no val mirar els apunts, o siga en Internet):

• Opció A: “España apoya las negociaciones directas entre Marruecos y el Frente Polisario bajo el auspicio de Naciones Unidas, con el fin de alcanzar para el conflicto del Sáhara, en el marco del derecho internacional, una solución política justa, duradera, democrática y aceptable para todas las partes implicadas que permita la autodeterminación del pueblo saharaui”.

• Opció B: “En ejercicio de la responsabilidad histórica de España con el pueblo saharaui, promoveremos activamente el acuerdo entre las partes en el marco del Derecho Internacional y de las Resoluciones del Consejo Seguridad de Naciones Unidas. España recuperará el principio de la neutralidad activa que formaba parte de los consensos de la Transición”.
Difícil, veritat? Els dos parlen de l’ONU, del paper d’Espanya i de la via de l’acord per tal de solucionar el conflicte. Però, a més, què? Què es farà perquè l’ONU puga aplicar les resolucions sobre el Sàhara? Com s’obligarà al Marroc a la celebració del referèndum? Què significa una “solució política justa, duradora, democràtica i ACCEPTABLE” per a les dues parts? Com s’assolirà unir els interessos marroquins (l’ocupació) amb els del poble sahrauí (la independència)?

Naturalment aquesta postura un poc demagògica del PP en l’assumpte del Sàhara no ha deixat de ser observada per analistes polítics aquests dies. Però a mi m’ha cridat l’atenció una particularment: la de Agapito Maestre. Es tracta d’un columnista de Libertat Digital que encarna perfectament aqueixa nova visió del liberalisme que en EUA s’ha denominat “Tea Party” i que ací rep diversos noms (Rioja Party la he denominada en altre lloc). Si té alguna cosa el grup en qüestió és la de no quedar-se amb mitges tintes. Ha escrit sobre González Pons, Secretari d’Organització del PP, a propòsit de la seua participació en la manifestació del dissabte: “su cabecita perdida al lado de la señora Sardá componía una imagen patética”,” ¿es que acaso también tiene González Pons mala conciencia?”. Quin hauria de ser la resposta del futur govern de Rajoy (encara que ells desitjarien situar al capdavant de l’executiu a la seua Sara Pallin, Esperanza Aguirre)? Record la foto de les Açores i em pose a tremolar. O potser no? Potser tot siga més fruit de l’odi que senten cap al Marroc ja que han omplit Espanya de moros delinqüents.

Finalment ens queda pensar que les coses podrien haver estat d’una altra manera. Però com serien ara? Sota aquesta pregunta es maneja actualment un corrent historiogràfic denominat “contra factual”. Consisteix a analitzar el passat a través d’hipòtesi sobre successos no ocorreguts.

Imaginem que Espanya haguera detingut la Marxa Verda. Després de la mort de Franco, el Sàhara podria haver pres dos camins. Com província espanyola que era, hauria accedit a l’autonomia dins del marc constitucional. Seria la Comunitat Autònoma número 18. Però, què hauria ocorregut amb el Front Polisario? Ací també se’ns obrin dos camins: si haguera guanyat les eleccions, es podria haver diluït en un partit nacionalista que mantindria els seus anhels independentistes, però no més enllà del que fan CiU o el PNB. Però, podria haver perdut les eleccions autonòmiques o potser el govern d’UCD no li haguera permès l’accés a elles si no abandonava les armes. Ens trobaríem davant una nova lluita armada a l’estil d’ETA? En aquest cas, contesteu ara: quin seria la posició dels partits espanyols davant el poble sahrauí? se l’anomenaria fins i tot “poble”?

Però teníem una segona opció. UCD, per evitar aquests possibles problemes d’inclusió del Sàhara en l’entramat constitucional, haguera, sota l’auspici de l’ONU, concedit la independència al Sàhara, després d’un període transitori per a dotar d’infraestructura civil i política el territori. Què haguera fet El Marroc davant la creació d’un país independent? Probablement no haguera tardat en envair-lo, ja que la presència militar espanyola no haguera pogut durar molt a causa de la pròpia situació de l’exèrcit espanyol, que tindria altre motiu més per a enfrontar-se al govern de Suárez. Qui haguera defensat el govern sahrauí independent? L’ONU amb els seus cascos blaus com en Palestina els palestins? Els EUA, aliats tradicionals del Marroc? La inestable Algèria dels anys 80? La Unió Soviètica en plena descomposició?

Com es veu, la història “contra factual” és un perill, però un exercici intel·lectual recomanable per a reflexionar seriosament sobre el present.

Dedicat a les meues alumnes i companys de l’IES de Castalla que van veure de prop el patiment de tot un poble: el sahrauí.
Anuncios

Acerca de José A. Moreno

Un socio sin club
Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

4 respuestas a TOTS AMB EL SÀHARA: EL FINAL ESTÀ PROP?

  1. Juan Antonio dijo:

    És evident que el PP està utilitzant el problema per guanyar vots. Però, d’altra banda, encara que es molt fàcil parlar quan no es tenen responsabilitats -com sabem-, l’actitud del govern em pareix molt dèbil i covard.

    • Totalment d’acord. Volia, amb aquestes reflexions, insistir en tres temes recurrents: la demagògia dels polítics actuals, de tot l’espectre; el panorama que ens espera quan es produisca la victòria dels populars, especialment per què no coneixem les possibilitats de pressió del grup més radical (neoliberal s’anomenen però són clarament neofranquisme sociològic); i fer reflexionar els lectors sobre els camins a que pot conduir l’història. En aquest últim cas, sempre en perjudici del més dèbil. Sobre l’actuació del govern, també d’acord. Diria més, és responsabilitat del PSOE, concretament de Felipe González, no haver aprofitat l’ocasió de 1991 (alt el foc entre el Marroc i el Front Polisario) per a forçar el compliment de les resolucions de l’ONU. En canvi, González va signar el Tractat d’Amistat, Bon Veïnatge i Cooperació, que reforçà la posició política del Regne del Marroc davant la comunitat internacional.

  2. Paco dijo:

    Efectivament, el PPSOE (ho dubteu?) no ho arreglarà. Estan deixant podrir l’assumpte -igual que fan amb molts altres (per què els valencians mirem més cap a fora que cap a dins, amb l’envisc que tenim escampat per ací?) i el temps anirà fent la resta. D’ací a altres trenta anys al territori de la RASD no quedarà cap habitant dels originals. Amb quatre depuracions com les d’aquests dies no en deixen cap en actiu. I, per suposat, amb el vist-i-plau=consentiment dels organismes internacionals.
    Perquè seré tan negatiu?

  3. Una d'eixes alumnes dijo:

    Quanta raó tens… caldria que tots aquells que ara no es posicionen, que diuen que necessiten proves per a opinar i no sé quantes excuses més hagueren vist la realitat més crua del poble sahrauí. Ells no saben què és no tenir aigua per dutxar-se, cuinar, llavar la roba o simplement per beure. No saben què és anar a un “hospital” i no disposar ni d’una simple vena per a curar una ferida. No saben què se sent quan mires a l’horitzó i no veus res més que terra i pols. Però, no saben com de trist és saber que no pots donar un bon futur a unes nenes i nens dins la seua terra.
    Que deixen de pensar en interessos econòmics o polítics, que pensen que hi ha milers de xiquets que viuen en l’exili i mai no podran veure la seua estimada mar si ells no fan alguna cosa.
    Sàhara lliure!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s